Diumenge 4 de Quaresma

Lectura del segon llibre de les Cròniques (2Cr 36,14-16.19-23)

En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d'imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s'havien escapat de morir per l'espasa, i se'ls quedà per esclaus d'ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys. Però l'any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l'esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m'ha donat tots els reialmes de la terra i m'ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi.»

Salm responsorial [136,1-2.3.4-5.6 (R. 5a-6a)]

Vora els rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d'enyorança de Sió. 
Teníem penjades les lires als salzes
que hi ha a la ciutat. 

R. Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se m'encasti la llengua al paladar. 

Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, 
quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit,
i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió». R.

¿Com podíem cantar cants del Senyor 
en una terra estrangera? Si mai t'oblidava, 
Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta. R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d'Efes (Ef 2,4-10)

Germans, Déu, que és ric en l'amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d'unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se'n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

Evangeli segons sant Joan (Jn 3,14-21)

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat sí que busquen la plena llum i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu.»

 

 

 

La història d’Israel ha estat una manifestació contínua de la misericòrdia de Déu. També ho és la història i la vida de l’Església. Des de que el Beat Papa Pau VI va anar a Terra Santa l’any 1964, inaugurant així els viatges pontificis als sants llocs, uns viatges certament delicats, ha estat possible fer un gran avenç en el camí de la reconciliació entre el Poble d’Israel i l’Església, la fe dels quals parteix d’una arrel comuna. Al llarg dels segles, entre defallences i infidelitats per part de molts dels seus membres, però també amb l’esplendor de la santedat de molts altres, Israel i l’Església han estat testimonis de la bondat divina. Tot el que hom treballi a favor de la reconciliació dels dos pobles dels quals, en paraules de Sant Pau, el Crist ha volgut fer un de sol, serà també signe i manifestació d’esperança i de misericòrdia.

Hem sentit a la primera lectura com el poble d’Israel fou castigat per Déu i dispersat entre les nacions com a conseqüència dels seus pecats. Però aquesta tragèdia representa una purificació després de la qual Israel seria restablert. I és que Déu no abandona mai el seu poble. ¡Què diferent hauria estat la història de la humanitat si Israel hagués sucumbit i hagués desaparegut! Ben cert que nosaltres no seríem avui aquí celebrant el memorial de Jesucrist i donant glòria a Déu. Però, malgrat les defallences i defeccions humanes, Déu no vol que el món visqui en les tenebres; per això va conduint pedagògicament la història fins al moment de revelar-nos amb plenitud la immensitat del seu amor, que és la vida que ens dóna en Jesucrist, el seu Fill. Aquesta és la vida eterna que ja des d’ara podem començar a gaudir, una vida en l’amor que transforma la nostra existència i que no acabarà mai. I així es fa realitat el que Jesús diu a Nicodem: «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Podem dir que qui és cristià viu com un rei, perquè ha estat ja entronitzat en les regions celestials juntament amb Jesucrist. Qui no vol saber res de l’oferta de salvació i vida que Déu li fa, no sap el que es perd. ¡Quanta gent hi ha, dissortadament, que menysté la fe en Jesucrist i no valora la vida que Ell ens porta! Tanmateix, hom constata que no són feliços -encara que sovint vagin repetint que sí per omplir-se d’autoconvenciment!- i que se senten totalment buits, ja que han posat el seu cor en fal·làcies i faramalles enganyoses. Avui l’Apòstol ens convida a prendre’ns seriosament la vida temporal que Déu ens ha donat i en la qual seguim el Crist en el seu camí de la creu, per arribar així a la resurrecció.

Déu ens ha salvat en Jesucrist perquè ens ha creat a imatge del seu Fill. Per tant, per la seva mateixa condició, hi ha en la criatura humana capacitat per a la bondat i el bé; una capacitat que el pecat ha malmès, però que Jesucrist restaura, recreant la seva imatge en nosaltres. No sempre les bones obres fan bo a l’individu, perquè es poden realitzar fins i tot per un interès egoista, per aconseguir un benefici o per quedar bé; Jesús criticava en aquest sentit la hipocresia dels fariseus. Però el que és cert, és que un individu bo farà obres bones. Déu ens perdona, ens reconcilia amb Ell per mitjà de Jesucrist, i ens fa bons perquè puguem obrar el bé. ¿I quines són aquestes obres bones? Les que brollen de l’amor i la justícia; per això el cristià no es pot desentendre de tot allò que es fa a fi de bé. Segurament que, com a cristians, no tenim l’exclusiva de la bondat, ja que hi ha moltes persones que no comparteixen la nostra fe i que fan el bé; però sí que tenim el coneixement de quina és la font de la bondat i som conscients que bevem d’ella. Al mateix temps, gràcies a l’Evangeli, els cristians hem transmès al món què és el Bé i en què consisteix la Bondat; perquè el món per ell mateix no hauria estat capaç de descobrir-ho. Per això, farem el bé; ens alegrarem que altres també ho facin, i col·laborarem amb ells, ja que tota obra bona, vingui d’iniciativa cristiana o no, és una ocasió que Déu ens ofereix per cooperar a fer present el seu Regne.    

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!