Diumenge 31 durant l'any

Lectura del llibre del Deuteronomi (Dt 6,2-6)

En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. »Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.»

Salm responsorial (Sl 17,2-3a.3bc-4.47.51ab (R. 2)

Us estimo, Senyor, vós m'enfortiu, roca i muralla que em deslliura. R. Us estimo, Senyor, vós m'enfortiu. Déu meu, penyal on m'emparo, escut i força que em salva. Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor, crido auxili d'entre els enemics. R. Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal. Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l'amor que té al seu ungit. R.

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 7,23-28)

Germans, els sacerdots de l'antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d'ells. Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d'enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.

Lectura de l'evangeli segons sant Marc (Mc 12,28b-34)

En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.” El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” No hi ha cap altre manament més gran que aquest.» El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n'hi ha cap altre fora d'ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l'altar.» Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del regne de Déu.» I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

El diàleg entre Jesús i el mestre de la Llei, tal com ens ho descriu l’Evangeli, és pacífic i amistós. No hi veiem cap controvèrsia i tampoc observem en l’escriba un afany per posar Jesús a prova ni tampoc una doble intenció, com en altres ocasions s’havia posat de manifest; per altra banda, la reflexió sobre la Llei de Déu i el seu sentit més pregon era un terreny comú en el qual Jesús i els seus deixebles es podien trobar amb els escribes i fariseus en un ambient amable, sempre que hi hagués una intenció recta i bona com en aquest cas. Tant és així que, en veure l’honradesa i la resposta encertada del mestre de la Llei, Jesús l’elogia dient-li: «No ets pas lluny del Regne de Déu».

Davant la gran quantitat de preceptes i normes que s’havien desenvolupat a partir dels deu manaments fonamentals, les escoles rabíniques procuraven posar un ordre i establir prioritats sobre quin era el més important, i per això volen saber quina és l’opinió de Jesús i què ensenya sobre això. I Jesús respon amb dos textos del llibre del Deuteronomi coneguts pels jueus: «El primer és aquest: "Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix". No hi ha cap altre manament més gran que aquest». A partir d’aquí, al llarg de la història, al si de l’Església i de la societat en què vivim, que ha nascut dels principis cristians i n’ha estat informada, s’ha produït un debat: ¿Què és més important: estimar Déu o estimar el proïsme? Uns diran que el fonament de tot és estimar Déu, i que no pot haver-hi un autèntic amor al proïsme si primer no estimem Déu; altres, en canvi, afirmaran que el veritable amor a Déu es demostrarà si estimem el proïsme de debò. ¿Quina de les dues postures té raó?

La resposta és que cap de les dues, perquè en realitat, el primer manament que Jesús cita no és estimar Déu o estima el proïsme, sinó escoltar: «Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic». Enredats sovint en el debat sobre a qui hem d'estimar primer, no ens adonem que el primer que Déu ens mana és escoltar. No podem tenir fe si no escoltem, si no acollim i fem nostra la Paraula de Déu. Ben sovint sentim molt, però escoltem poc. Sentir, és a dir, captar sons, és fàcil; el que és difícil és escoltar, posar interès i fer nostre allò que sentim. Moltes vegades, allò que ens entra per una orella ens surt per l’altra i no ens arriba al cor ni al pensament, i així impedim que la Paraula de Déu transformi la nostra vida. O bé, ens deixem emportar pels sorolls o pels cants de sirena de l’ambient, anant al darrere de paraules enganyoses. Si no escoltem, tampoc no serem capaços d’estimar. I la primera cosa que hem d’escoltar és que només hi ha un sol Déu, un sol Senyor, i que fora d’Ell no n’hi cap més; si l’escoltem de debò, aleshores estimarem Déu amb tot l’ésser, i el nostre cor es veurà lliure per estimar el proïsme.

I allò en què creiem és el que dóna sentit a la nostra vida i es converteix en objecte de vivència i proclamació: «Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, inculca-les als teus fills, parla’n a casa teva i anant de camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis». Amb paraules i gestos, del matí a la nit, conscient o inconscient, l’home proclama la seva fe i transmet el que porta dins seu, perquè de l’abundància del cor en parla la boca. Només en Déu tenim la salvació, únicament Jesucrist ens pot alliberar. Heus aquí per què és tan necessari que, enmig de tantes veus que sentim i de tants sorolls que ens atordeixen, obrim cada dia l'oïda a la Paraula de Déu: «Escolta: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic». Mentre hi hagi a la nostra vida altres “senyors” als quals hi donem més importància pràctica que al Senyor, no serà possible que el cor, l’ànima, la ment i l’ésser es dediquin a Déu, ni serà possible tampoc que puguem situar els altres per sobre del nostre egoisme o dels interessos vitals als quals ens veiem obligats sovint de sacrificar tota la nostra existència. I és que en no voler escoltar Déu, acabem havent de sentir el tremend soroll i el desesperant guirigall que ens vénen del món. Si volem entrar al Regne de Déu, escoltem la seva Paraula i posem per obra tot el que el Senyor ens diu.

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!