Diumenge 3 durant l'any

 

Lectura del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6,8-10)

 

En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei. Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora. El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui es santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

 

 

Salm responsorial [18,8.9.10.15 (R.: Jn 6,63b)]

 

És perfecta la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.

R. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida.

Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R.

Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.

Les paraules que em surten dels llavis
i els pensaments que el meu cor medita,
que us siguin agradables, Senyor,
penyal meu, redemptor meu. R.

 

 

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,12-30)

 

Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. [Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.» Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.] Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. [Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.]

 

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,1-4.4,14-21)

 

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut. En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

 

La Paraula de Déu ens mostra Jesús com el Messias, l’Ungit del Senyor en els últims temps, el profeta definitiu, l’esperat d’Israel. Jesucrist no és un enviat qualsevol, sinó el mateix Fill de Déu fet home: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts». En la seva anada a Natzaret i en la seva participació en la litúrgica sinagogal, Lluc ens mostra Jesús d’una manera molt humana i transcendent alhora.

Jesús era fill del seu poble, d’una nació elegida per Déu que l’havia educat en la fe i l’havia ensenyat a pregar; Jesús era membre de la seva comunitat i actuava com un jueu piadós. L’evangelista ens informa que, en la seva estança a Natzaret, Jesús va anar a la sinagoga el dissabte tal com tenia per costum. El deixeble ha de voler imitar el seu mestre, i el Mestre Jesucrist ens mostra amb el seu costum i el seu exemple la importància de reunir-nos en comunitat per escoltar la Paraula de Déu i pregar junts. Davant d’això, ¿quina força pot tenir l’argument d’aquells que sostenen que «per ser bon cristià no cal anar el diumenge a l’Església? ¿Serà bon cristià qui falla en aquest aspecte i no imita Crist, el seu Mestre? Els cristians, en comptes de sinagoga tenim l’Església i, en lloc del dissabte, ens reunim el diumenge, perquè en aquest dia ha ressuscitat el Senyor. Hi ha també qui diu: «L’important no és anar a Missa, sinó fer el bé». En aquest cas, jo preguntaria: «¿Es contradiuen ambdues coses?, ¿tots els qui van a Missa no fan el bé i tots els qui fan el bé no van a Missa? Per a l’ésser humà, ¿què és millor, tenir braços o tenir cames?, ¿oi que és una pregunta sense sentit, perquè el que cal és un cos íntegre? Qui no celebra l’Eucaristia, qui no escolta ni acull la Paraula de Déu i no participa en la vida de la comunitat, deixa de fer-se el bé a si mateix, perquè perd una oportunitat preciosa de comunió amb Jesucrist i frena el seu creixement espiritual, que seria també molt beneficiós per als altres. Qui s’allunya de la comunitat corre el perill de tancar-se en ell mateix i difícilment tindrà cap interès per transmetre l’Evangeli; i això, ¿no és també deixar de fer el bé? Si la Missa ens aliena i ens fa viure en un món irreal, o si ens avorreix i ens cansa, la solució no és deixar d’anar-hi, sinó revisar-nos nosaltres mateixos, la comunitat en la qual celebrem i vivim la fe, adonar-nos dels criteris erronis que potser tenim i convertir-nos, perquè el drama més gran per a un cristià és perdre el sentit de la comunitat. L’autor de la Carta als Hebreus ho advertia als cristians de la segona generació, entre els quals ja hi havia alguns “despistats”: «No deixem d'assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres» (Heb 10,25).

Nosaltres hem rebut la unció divina com Jesucrist i en Jesucrist, i hem de realitzar una missió important. Pel Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia, els cristians hem estat configurats a Jesucrist i ens hem unit a Ell; per això, també podem dir amb Ell: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts». La unció de l’Esperit ens enforteix per viure cristianament i dur a terme la missió de fer conèixer la Bona Notícia i ser portadors d’esperança en la nostra societat. Si Jesucrist ens ha encarregat de portar la Bona Notícia als pobres, podem estar segurs que la nostra missió durarà sempre, perquè, ¡hi ha tants pobres, captius, cecs i oprimits en el món! Dissortadament cada dia tenim exemples notoris en les desgràcies i catàstrofes humanes que sacsegen el nostre món. ¿Quina és la nostra resposta davant les tragèdies que fereixen milions de persones i que colpeixen el nostre cor? La pregària i l’amor fratern que es manifesten en la solidaritat i la sol·licitud envers el proïsme. Déu s’ha atansat a nosaltres i s’ha fet home en Jesucrist, i es fa present en els que sofreixen i en els que treballen per mitigar aquest sofriment o posar-hi remei, per acompanyar en el dolor, perquè Déu és amor. Jesucrist no va elaborar grans teories, però ens ha portat la Bona Notícia que pot canviar el nostre cor i la nostra ment i, per això també, la nostra societat.

 

 

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!