Diumenge 28 durant l'any

 

 

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

 

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

 

 

Salm responsorial [97,1.2-3ab.3cd-4 (R.: 2)]

 

Canteu al Senyor un càntic nou: 
ha fet obres prodigioses, 
la seva dreta i el seu braç 
sagrat han sortit victoriosos. 

R. El Senyor ha revelat la seva ajuda, 
i els pobles contemplen la salvació.
 

El Senyor ha revelat la seva ajuda, 
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment 
a la casa d’Israel. R. 

Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra 
la salvació del nostre Déu. 
Aclameu el Senyor arreu de la terra, 
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.

 

 

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

 

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist. Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

 

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

 

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

 

 

      Diumenge passat, Jesús ens deia: «Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”». El Mestre recomanava així que obrem el bé sense esperar o mendicar l’agraïment i el reconeixement dels altres, ja que serà Déu qui ens donarà la recompensa; i Déu ja ens la dóna ara, puix que vivim en el seu amor. Tanmateix, Jesucrist ens ensenya que hem de tenir una actitud agraïda envers els altres, pels serveis que ens fan i per l’amor que ens manifesten, encara que aquest amor i aquest agraïment siguin imperfectes. Així, doncs, el programa és aquest: no mendicar ni exigir agraïment als altres, però ser agraïts nosaltres amb ells. I el màxim agraïment és el que hem de manifestar a Déu. L’episodi dels deu leprosos així ens ho ensenya.

Tot sovint, la desgràcia fa sorgir la unió entre les persones. Naaman, el personatge que ha aparegut en la primera lectura, era un ministre del rei de Síria, un home d’important categoria social, general dels exèrcits; el samarità de l’Evangeli del qual ignorem el nom, en canvi, deuria ser un home corrent, però tots dos estaven marcats pel segell de la desgràcia. Entre els leprosos jueus podria ser que hi hagués algun personatge distingit, però la malaltia els havia igualat a tots, excloent-los i marginant-los de la societat, abolint així diferències de classe i de nació. En una situació normal, els jueus i els samaritans no es tractaven i gairebé no es podien veure, però la malaltia ha acabat unint aquests personatges en una comunitat de dissort i misèria, tots junts busquen sobreviure carregant amb el seu dolor. Aquesta és una lliçó dura, però en ocasions hi hem de passar per adonar-nos del relativisme de les opinions i de l’absurditat de moltes preses de posició en les quals sovint ens encastellem. La lepra va fer que aquests malalts posessin en un segon pla el fet de ser jueus o samaritans. En una situació de benestar i de prosperitat en la qual acabem acomodant-nos, tenim la tendència d’aïllar-nos, de mirar els altres per damunt l’esquena, de ser egoistes i d’oblidar-nos del proïsme, fins i tot arribem a ser jutges dels altres. Quan ens sobrevé la desgràcia, en canvi, obrim els ulls, mirem de fer causa comú amb els altres i llavors es desvetlla el nostre sentit de solidaritat. Un gran desafiament avui dia en la societat del benestar en què vivim és el de no tancar-nos, ni endurir el cor davant el clam dels necessitats i indefensos, més aviat actuar com Jesús, que es va compadir dels leprosos i els va guarir.

            El que Jesucrist ha fet a la nostra vida ens ha de moure a ser agraïts. Nou dels leprosos, els qui eren jueus, accepten naturalment el prodigi i segueixen el seu camí cap al sacerdot, disposats a integrar-se en la vida humana i religiosa d’Israel, el seu poble. En el fons, ni la malaltia ni la guarició no els hi ha aportat res de nou, ja que tornen a ser el que eren abans; el seu trobament amb Jesucrist ha estat prodigiós, però no ha passat de ser un episodi superficial i anecdòtic. ¿Succeix així amb nosaltres?, ¿la condició de batejats incideix realment en la nostra vida?, ¿ens va transformant la trobada amb Jesús en l’Eucaristia? El samarità torna a Jesús i li agraeix el do que ha rebut: és bo d’obeir la Llei i fer-se examinar pel sacerdot, però és més bo encara saber donar gràcies a Déu. De fet, el samarità no té on anar, perquè la seva antiga comunitat de salvació ja no li ofereix garanties; ha trobat en Jesús algú que és diferent, decididament salvador i per això ha tornat a donar-li les gràcies i posar-se al seu servei. Els nou jueus van rebre el guariment extern, però internament continuen lligats als vells ideals i a la religiositat antiga, són jueus que no fan el pas cap al Crist. En el samarità, en canvi, allò que havia començat com guarició física s’ha convertit en salvació definitiva. Com el samarità, venim també nosaltres amb les nostres xacres, i Jesús ens envia a fer camí, a complir la nostra missió. Tornem al món, ple de grisor i de contradiccions, però ho fem després d’haver suplicat, després que la força del crucificat ha entrat ja en nosaltres i ha purificat de temor i feblesa la nostra ànima. I llavors ens adonem que hem de retornar cap a Jesús per fer l’acció de gràcies -l’Eucaristia- que dóna glòria a Déu i ens fa sentir acompanyats en la seva nova fraternitat. Reunir-nos amb el Senyor per expressar la fe i compartir-la amb els altres creients no és cap menyspreu del món; d’aquí una estona sortirem de l’església i tornarem al mig de la societat per donar testimoniatge del que aquí hem viscut i celebrat, per donar testimoniatge del Regne de Déu.

 

 
 

 

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!