Diumenge 18 durant l'any

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort. Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Vós feu tornar els homes a la pols dient-los: 
«Torneu-vos-en, fills d’Adam». 
Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat,
com el relleu d’una guàrdia de nit. 

R. Al llarg de tots els segles, Senyor, heu estat sempre la nostra muralla. 

Quan preneu els homes, 
són com un somni en fer-se de dia, 
són com l’herba que s’espiga: 
ha tret florida al matí, 
al vespre es marceix i s’asseca. R. 

Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. 
Calmeu-vos, Senyor, què espereu? 
Sigueu pacient amb els vostres servents. R. 

Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos 
i ho celebrarem amb goig tota la vida. 
Que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, 
reposi damunt els seus servents. 
Doneu encert a l’obra de les nostres mans. R.

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?

A l’època de Jesús, hom acostumava a demanar als rabins llur arbitratge en qüestions disputades amb altres persones. Malgrat la consideració de  mestre de la qual gaudia, el Senyor refusa arbitrar entre dues parts en litigi, ja que la seva missió és la de cridar els homes a seguir Déu com a únic absolut i ensenyar-los-hi que no han de posar llur interès en els diners ni en cap altra cosa. A més, tots sabem, que les herències han estat sovint causa de profundes divisions entre les famílies. 

Jesús ens mostra a tots com sovint fonamentem la nostra vida sobre bases errònies, i ho fa amb l’exemple d’un home insensat que ha posat la seva ànima en simples seguretats humanes, tan insegures com la mateixa vida. És un home insensat perquè fonamenta la seva seguretat en el tenir en comptes de l’ésser; perquè s’afanya en posseir i acumular, en comptes de comprometre’s a crèixer; perquè s’identifica amb les coses i no les transforma en mitjans de comunió amb els germans; perquè creu que tenir molts diners vol dir tenir molta vida; perquè pensa que la possessió egoista dóna molta alegria; perquè no sospita que, encara que li surtin els comptes, la seva existència ha fet fallida; perquè no se n’adona que hom no pot pas omplir el buit amb un destorb; perquè no veu que la vida és plena d’amistat, de do, de relacions i no de coses.

A la Missa hi ha un moment en què se’ns recorda l’ús correcte que hem de fer de les mans, obertes per donar a Déu i al proïsme i per rebere de Déu els seus dons. L’ofertori és el moment de la consagració de les nostres mans. Aquestes mans que troben la seva autèntica funció en el gest de l’ofrena. El Senyor ens ha atorgat les mans per donar; qui les fa servir de manera habitual només per agafar i retenir, encara no ha après a usar-les, i no ha descobert que dóna més goig donar que rebre. Ensenyem als infants a caminar, i el dia que un nen fa les primeres passes hom ho celebra com un gran esdeveniment familiar. Caldria fer festa quan el nen comença a fer servir les mans de l’única manera correcta, obrint-les per a donar.

Tot sovint, pensem que la generositat i el despreniment ens posaran en una situació d’inseguretat, però no és així. La seguretat és un dels mites més eficaços de la nostra civilització i un dels tòpics més feliços de la nostra cultura. Les nacions han implantat la “seguretat social” i disposen de mitjans poderosos per a la defensa de la seguretat de l’Estat. El móndels negocis ha anat cobrint tots els riscos imaginables amb un ventall infinit d’assegurances. La tècnica envolta de seguretat el nostre confort: vidres de seguretat, caixes de seguretat, cinturons de seguretat, autopistes, ferrocarrils, electrodomèstics…, tot està garantit per la seguretat. Tanmateix, avui més que mai, sentim una gran inseguretat. La seguretat de les nacions no reeix en eliminar el perill d’una guerra; la seguretat pública està constantment en suspens per l’onada creixent de delinqüència, de segrestaments i de terrorisme. Les catàstrofes de tota mena, climàtiques i de transports, sembren el pànic en els pobles. La mateixa civilització està en quarentena pels perills de la contaminació i de la degradació de les condicions de vida del planeta. ¿I què direm de la profunda crisi econòmica que estem vivint a nivell mundial? Tot això no és pas cap crítica contra el desig legítim de l’home de perviure, ni contra l’actuació de determinades entitats per cooperar en la recerca de la seguretat de la vida. És només una reflexió que ens confronta amb nosaltres mateixos, per tal de no caure en el parany de confondre la veritable seguretat, que només es troba en Déu, amb tot aqueix seguici de “seguretats” que no ens resolen el risc més definitiu, el de la mort. Totes les assegurances hagudes i per haver ens diuen a crits que la darrera seguretat no és a les nostres mans.