Diumenge 33 durant l'any

Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)

Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents. L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.

Salm responsorial [127,1-2.3.4-5 (R.: 1a)]

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball, 
seràs feliç i tindràs sort. 

R. Feliç tu, fidel del Senyor. 

La teva esposa fruitarà com una parra dins la intimitat de casa teva; 
veuràs els fills com plançons d’olivera al voltant de la taula. R. 

És així com els fidels del Senyor seran beneïts. 
Que el Senyor et beneeixi des de Sió.
Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem. R.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)

Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.] Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».

 

 

La paràbola dels talents, tan coneguda, ens urgeix a la vigilància productiva i a la laboriositat sol·lícita mentre esperem la plena manifestació del Senyor. Els cristians hem de desenvolupar les qualitats i els dons que hem rebut de Déu per a fer present el seu Regne i construir així un món millor, una societat més justa i una Església més fraternal; tots hi tenim una gran responsabilitat.

¿No és veritat que en ocasions som materialistes pel que fa als dons que esprem de Déu? Li demanem salut i diners, i és bo que ho demanem; però, ¿ens podem quedar només en això? ¿Li demanem també poder compartir tots junts la felicitat de creure en Ell?, ¿li demanem augmentar la nostra cultura per enriquir la dels qui viuen amb nosaltres?, ¿li demanem més temps per poder-nos dedicar més i millor al servei dels altres?, ¿li demanem fortalesa per acceptar amb fe i esperança els sofriments que ens sobrevinguin i poder participar en l’obra salvadora de Jesucrist? Déu ens dóna, per sobre de tot, el seu amor i, amb ell, el perdó dels nostres pecats i la salvació, ens dóna la participació en el goig del Regne i moltes qualitats i virtuts que hem d’anar descobrint al llarg de la vida per tal de fer-les fructificar i de posar-les al servei del creixement del Regne. Tanmateix, tot sovint ens quedem aturats per la por o la timidesa, pel temor al què diran, i pensem que, com que podem fer poca cosa, el millor és ja no fer res, que no paga la pena esforçar-s’hi, i així ens acontentem anar fent, sense donar el millor, allò que Déu vol de nosaltres.

Amb el que hem anat dient, veiem que el tercer administrador és un model que no hem pas d’imitar. D’aquest personatge veiem de seguida que és el menys capaç i el menys intel·ligent, però davant del seu amo vol passar per un home exacte que està en regla i excusar així la seva mandra. Tots ens hi podem veure retratats d’alguna manera. No acostumem d’examinar-nos ni de sentir-nos culpables dels pecats d’omissió. Però l’absentisme, l’apatia, la rutina, el passotisme, la mandra, la comoditat, la por de complicar-nos la vida i la inacció egoista són els grans pecats socials que pot cometre el cristià avui dia. Hi ha qui per por d’equivocar-se prefereix no fer res i no se n’adona que aquesta és, precisament, l’equivocació més gran. ¡Quants cristians hi ha que enterren llurs talents i s’apunten al mínim per tal de no arriscar-se en un compromís seriós! Igual que el servent inútil, no malgasten el talent, però l’enterren; no fan res dolent, però tampoc no fan res de bo. En definitiva, comenten un pecat d’omissió i llur manca de generositat fa que Déu no els pugui concedir més dons i la seva vida resti estèril: «als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda».

Tothom hi té part en la construcció del Regne de Déu, i per això no ens podem acontentar amb una vida cristiana rutinària. La filosofia del conservar i no perdre és insuficient en qualsevol àmbit de l’activitat secular; igualment passa amb la fe i el servei a Déu i als germans. No ens podem acontentar de venir a l’església i esperar que tot ens ho donin fet. Per tal que la nostra comunitat vagi endavant, sigui més evangèlica i faci present el Regne de Déu a la nostra societat, cal que cadascú de nosaltres hi aporti el que pugui: pregària, temps per oferir-lo en algun servei determinat –catequesi, visita als malalts, acompanyament dels joves, litúrgia, Càritas, economia de la parròquia…–, diners, participació en la vida social i en les institucions ciutadanes aportant-t’hi els valors evangèlics, tan útils i tan necessaris. Cada dia se’ns brinden oportunitats d’or per a realitzar tots aquests ensenyaments de Jesucrist; no ens excusem dient: «Ai, és que això és massa feina!» o «Jo no serveixo»; tots som cridats a ser generosos i a descobrir per a què servim. El cert és que servint Déu amb sinceritat descobrirem per a què servim i a qui hem de servir. Si ens obrim a l’acció de l’Esperit Sant, Déu pot fer meravelles a la nostra vida, com va fer en Maria, la qual va ser generosa fins al punt de reconèixer els dons divins i de posar tota la seva existència a les mans de Déu.

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!