Diumenge 28 durant l'any

Lectura del llibre d'Isaïes (Is 25,6-9)

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort. El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.

Salm responsorial [22,1-3.4.5.6 (R.: 6cd)]

El Senyor és el meu pastor, no em manca res, 
em fa descansar en prats deliciosos; 
em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. 
Em guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. 

R. Viuré sempre a la casa del Senyor. 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos 
no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; 
la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta. R.

Davant meu pareu taula vós mateix, 
i els enemics ho veuen; 
m’heu ungit el cap amb perfums, 
ompliu a vessar la meva copa. R. 

Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida, 
i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. R.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)

Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats. »[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]

 

 

La intenció polèmica de Jesús en pronunciar la paràbola del banquet de noces és evident: els notables d’Israel, grans sacerdots, magistrats i fariseus, refusen la invitació de Jesús d’entrar al Regne de Déu; però el Salvador predica l’Evangeli als pobres, als marginats, als publicans i pecadors públics, i s’asseu a menjar amb ells a la mateixa taula. Quan els sacerdots i magistrats murmuren escandalitzats de la conducta del Crist, aquest els hi ve a dir: Vosaltres sou com els primers convidats que no van voler venir a la festa, per això us veureu exclosos del banquet que Déu ha preparat al seu regne per a la humanitat.

Els tres diumenges anteriors, Jesucrist ens presentava el Regne de Déu com una vinya en la qual la dedicació humana és important: Déu ens crida a tots a treballar i ens dóna per igual el do del seu amor; la nostra tasca en el Regne de cel no és pas la pròpia dels servents, sinó la dels fills, i es tracta d’una feina de la qual Déu espera bons fruits. Del treball anem a la festa, i avui el Senyor ens presenta el Regne sota la imatge d’un banquet. Heus ací una gran i bona notícia: «el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats (…).El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes…». En l’horitzó de la vida, al final de tots els camins, hi ha una taula que Déu ha preparat per tothom: un banquet de noces, una festa. Tan bon punt hem nascut, ja estem de camí cap aquesta festa universal. Això és el que ens diuen els profetes i el que ens descobreix Jesús en la seva paràbola, i és que Déu ens convida. Els cristians hauríem de tenir prou raons per viure amb joia i acceptar ben agraïts l’existència. ¡I les tenim les raons! Però potser només tenim raons esquifides que no fan moure el cor, que no obren els nostres llavis per proclamar de manera convincent allò que no ens hauria de cabre al pit: ¡Déu ens convida! ¡Un banquet diví per a tots els homes! Més enllà de totes les nostres aspiracions i reivindicacions, més enllà del que pugui somniar la fantasia revolucionària de l’idealista més enfollit, Déu ha preparat un futur sorprenent: ¡Ell ens convida a un banquet universal! El sentit de la vida i de la història és un banquet que ens espera al final del nostre itinerari. Si els cristians caminem pel món amb cares llargues, esquerps, plens de por i sense l’alegria de viure, ¿no serà potser perquè  el nostre cristianisme ha deixat de ser en nosaltres l’experiència de l’amor de Déu i s’ha refugiat en el record d’unes paraules, que no acabem d’oblidar perquè són boniques i no acabem de viure perquè, en el fons, ens assemblen increïbles? Tanmateix, tot és ja a punt i el banquet se celebrarà, tan si hi som com si no. ¡No podem deixar Déu plantat! És possible que, també avui, mentre el dubte i la indecisió paralitza la marxa dels cristians de sempre, d’altres responguin a l’Evangeli i siguin els segons convidats de la paràbola, vinguts de tots els camins del món i de l’esperança a poblar el futur de Déu. Avui és l’hora de respondre, demà les portes es tancaran i ens quedarem sense poder menjar.

Ara bé, per entrar, hem de portar el vestit de festa. Portar el vestit de festa, en expressió de sant Pau, és vestir-se de justícia i santedat, és deixar que la gràcia del Crist ens inundi i ens transformi. Cal despullar-se de tot egoisme i estar disposat a caminar pel món amb fam i set de justícia.

 

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!